Ai! L'amor romàntic.

Hamlet i Ofelia

Hamlet es una de les obras de maduresa de William Shakespeare, del 1600-1601, i está basada en una de les llegendes danesas recollides per Saxo Gramaticus en les seves Crònicas Dànicas del segle XII.

El príncep Hamlet sofreix la pèrdua del seu pare, el rei Hamlet de Dinamarca. Tot just passat poc més d'un mes de la mort del rei, Claudi, germà del difunt, hereta el tron i es casa amb la mare de Hamlet, la reina Gertrudis. Aquests fets fan que l'agonia i el dolor de Hamlet augmentin, ja que veu a la seva mare com una dona d'afectes inconstants, infidel i sense cor. Més endavant, el suposat fantasma del rei Hamlet se li apareix al príncep i li revela la causa de la seva mort: havia estat assassinat pel seu propi germà, Claudi, i li demana a Hamlet que es vengi acabant amb la vida del fratricida. Després d'aquesta trobada, Hamlet dubte si el fantasma és o no el seu pare i si el que li ha dit és cert.

Ofèlia, que havia tingut una relació afectiva i amorosa amb Hamlet en temps anteriors a l'inici de l'acció dramàtica, és obligada pel seu pare i pel seu germà que acabi amb aquesta relació per uns xafarderies. Vigilada pel seu pare i per Claudio, Ofelia trenca la relació, tornant a Hamlet alguns records que ell li havia donat. Hamlet reacciona amb fúria, embogit, dient-li que es vagi a un convent. Més endavant, Hamlet, aprofitant uns actors que el rei Claudio havia ordenat contractar perquè distraguessin a Hamlet de la seva malenconia, ordena perquè muntin una obra de teatre mostrant la manera com el fantasma li havia descrit l'assassinat. La reacció del rei davant l'obra acaba de convèncer a Hamlet que les revelacions del fantasma eren certes.
En una discussió amb la seva mare, Hamlet mata accidentalment a Poloni, qui estava ocult darrere d'un tapís. En un rampell d'ira, el príncep havia pensat que qui estava ocult era el rei Claudio. Llavors, apareix l'espectre i parla amb Hamlet, però la reina no ho pot veure ni escoltar. El rei, atemorit després veure compromès per l'argument de l'obra muntada, i tement per la seva pròpia vida després de conèixer l'assassinat de Poloni, decideix enviar a Hamlet a Anglaterra, però no sense abans demanar-los en secret als anglesos que no dubtin en assassinar a Hamlet quan arribés. Hamlet part així, doncs, a Anglaterra.Laertes, en assabentar de l'assassinat del seu pare, jura venjança. Ofelia, amb la seva salut mental seriosament afectada per l'assassinat del seu pare, mor ofegada en un riu. Més tard, el rei Claudio i Laertes, en saber del fracàs que havia tingut el pla de matar a Hamlet i en assabentar també del seu retorn, organitzen un altre pla per matar-lo. Laertes barallaria contra Hamlet amb una espasa enverinada. Durant un combat, Hamlet i Laertes es fereixen mútuament de gravetat amb l'espasa envenada de Laertes. La reina beu del vi enverinat que estava destinat a Hamlet i mor. Enmig de la confusió, Laertes i Hamlet són separats, Laertes es lamenta, confessa a Hamlet que el parany del vi va ser ideada pel rei, i declara al rei com el delinqüent d'aquesta tragèdia. Hamlet, enfellonit, per fi aconsegueix ferir al rei i li fa beure del seu propi verí, complint finalment la venjança que el fantasma del seu pare anhelava. Hamlet, abans de morir, demana que es declari al príncep noruec Fortimbrás hereu del tron.

Zeus i la mortal Sémele

La fascinant història del Vi comença una calorosa tarda d'estiu, en un florit paratge de l'Olimp, quan el poderós Zeus gaudia embadalit dels encants de la bella Sèmele, filla de Cadme, rei de Tebes i de Hermione, filla de Mart i Venus. El que havia succeït entre ells va ser un amor a primera vista, intens, amb una desbordant passió. El gran rei del cel, el molt poderós Zeus estava realment enamorat i buscava en tot moment l'ocasió de trobar-se amb la seva estimada Sèmele, aquesta tarda com a prova del seu afecte, li va jurar amor etern en un paratge del riu Estigia i va realitzar amb els seus perfumades aigües una significativa i màgica cerimònia. Va escriure a la sorra de la platja una declaració en la qual deia que a partir d'aquest moment no existiria cap altra dona per a ell i que sempre satisfaria tots els seus desitjos i va cobrir de lliris la sentència, com a símbol d'amor per a la seva daurada princesa.

Però, lamentablement moltes de les grans històries d'amor tenen problemes i aquest romanç tenia un fons. Recordem que el gran Zeus estava casat amb la molt poderosa Hera i aquesta en assabentar del jurament que havia fet el seu marit, no va dubtar que havia d'intervenir immediatament. Era la reina del cel i de la llum celestial, especialment de la Lluna nova. Era la que representava a la dona en general i se li adorava en tota la terra, no només per la seva immens poder sinó per la seva gràcia i bellesa. A les regions que es considerava que estaven sota la seva protecció particular, era especialment venerada per les llevadores, com Juno Regina la "dona perfecta". Llavors era un despropòsit que el seu estimat Zeus es fixés amb tanta intensitat en una simple mortal, paliducha, prima i sense poders sobrenaturals. Va saber que s'enfrontava a una situació molt especial i perillosa, mai havia sentit aquesta terrible sensació, era una barreja de gelosia i ràbia.
D'amor entre Zeus i Sèmele neix Dionís, déu de la disbauxa i l'exuberància de la natura, especialment de la vinya, que produeix el vi i provoca l'embriaguesa.Hera gelosa de Sèmele, la va convèncer que demanés al seu amant que es mostrés a ella en tota la seva esplendor. Per complaure Zeus va aparèixer envoltat de llamps i trons. Un dels raigs fulminar Sèmele. Com aquesta sol estava embarassada de sis mesos, Zeus va arrencar el nen, encara viu, del ventre de la seva mare i Hermes el va cosir dins de la cuixa de Zeus perquè completés la gestació. Per aquest motiu Dionís és anomenat el nascut dues vegades. Més tard per instigació d'Hera, Dionís és esquarterat i bullit en una caldera pels Titans. Però la seva àvia Rea va unir les seves restes i li va tornar la vida. Zeus llavors va amagar a Dionís disfressat de dona en la cort del rei Atamant. No van aconseguir enganyar a Hera que va tornar boig a Atamant. Per fi Dionisio va ser transformat en cabra i deixat a la cura de les nimfes.Ja d'adult va descobrir la vinya, amb el fruit s'emborratxava amb els seus companys. Quan Hera va aconseguir trobar el embogir. A partir de llavors Dionís es va envoltar d'una cort de bèsties i sàtirs que ja mai el van abandonar.Van ser freqüents els seus viatges i aventures fins que va trobar a Ariadna. Dionisio es va casar amb Ariadna i la va venjar de Teseu. Després va aconseguir que Perséfone fes tornar dels inferns a la seva mare, a la qual va canviar el nom per Tione per portar-la amb ell a l'Olimp sense ofendre Hera. I allà viu amb Ariadna ocupant un seient, que Hestia li va cedir, entre els dotze déus principals del panteó grec.

 

Calisto i Melibea

La Celestina és el nom amb el qual es coneix des del segle XVI a l'obra titulada 1 Comèdia de Calisto i Melibea i després Tragicomèdia de Calisto i Melibea, atribuïda gairebé íntegrament al batxiller Fernando de Rojas. És una obra de transició entre l'Edat Mitjana i el Renaixement escrita durant el regnat dels Reis Catòlics i la primera edició coneguda data de 1499. Constitueix una de les bases sobre les quals es va fonamentar el naixement de la novel · la i el teatre moderns.
Hi ha dues versions de l'obra: la Comèdia (1499, 16 actes) i la Tragicomèdia (1502, 21 actes). La crítica tradicional ha debatut profusament el gènere de La Celestina, dubtant si classificar com a obra dramàtica o com novel · la. La crítica actual coincideix a assenyalar el seu caràcter d'obra híbrida i la seva concepció com a diàleg pur, potser per ser recitat per un sol lector impostando les veus dels diferents personatges davant un auditori poc nombrós. Els seus èxits estètics i artístics, la caracterització psicològica dels personatges-especialment la tercera, Celestina, l'antecedent original es troba en Ovidi-, la novetat artística pel que fa a la comèdia humanística, en la qual sembla inspirar-se, i la manca d'antecedents i de continuadors a la seva altura en la literatura occidental, han fet de La Celestina una de les obres mestres de la literatura espanyola i universal.L'obra comença quan Calisto veu casualment a Melibea a l'hort de casa, on ha entrat a buscar un falcó seu, demanant-li el seu amor. Aquesta ho rebutja, però ja és tard, ha caigut violentament enamorat de Melibea.
Per consell del seu criat Sempronio, Calisto recorre a una vella prostituta i ara alcahueta professional cridada Celestina qui, fent-se passar per venedora d'articles diversos, pot entrar a les cases i d'aquesta manera pot actuar de casamentera o concertar cites d'amants; Celestina també regenta un prostíbul amb dues pupil · les, Areúsa i Elicia.
L'altre criat de Calisto, Pármeno, la mare va ser mestra de Celestina, intenta dissuadir, però acaba menyspreat pel seu senyor, a qui només li importa satisfer els seus desitjos, i s'uneix a Sempronio i Celestina per explotar la passió de Calisto i repartir-se els regals i recompenses que produeixi.
Mitjançant les seves habilitats dialèctiques i la promesa d'aconseguir el favor d'alguna de les seves pupil · les, Celestina s'atreu la voluntat de Pármeno, i mitjançant la màgia d'un conjur a Plutó, unit a les seves habilitats dialèctiques, aconsegueix així mateix que Melibea s'enamori de Calisto. Com a premi Celestina rep una cadena d'or, que serà objecte de discòrdia, ja que la cobdícia la porta a negar-se a compartir-la amb els criats de Calisto, aquests acaben assassinant, per la qual cosa es van presos i són ajusticiats.
Les prostitutes Elicia i Areúsa, que han perdut a Celestina i als seus amants, tramen que el fanfarró Centurio assassini a Calisto, però aquest en realitat només armarà un xivarri. Mentre, Calisto i Melibea gaudeixen del seu amor, però en sentir l'agitació al carrer i creient que els seus criats estan en perill, Calisto salta el mur de la casa de la seva estimada, cau i es mata. Desesperada Melibea, se suïcida i l'obra acaba amb el plor de Pleberio, pare de Melibea, qui lamenta la mort de la seva filla.